ELS ARQUITECTES ENS PLANTEM

Article publicat el passat 4 de març a El Punt Avui.

LA INDEPENDÈNCIA: UN PROJECTE DE PAÍS

Divendres 7 de novembre a les 18:00 tindrà lloc, a la sala d'actes del COAC, un procés de participació ciutadana on exposarem i debatrem les conseqüències directes i oportunitats que ens ofereix una Catalunya independent en el nostre àmbit professional.

Acte convocat per la sectorial d'Arquitectura, Edificació i Territori per la Independència de l'Assemblea Nacional Catalana.

INTERVENCIÓ A L'ASSEMBLEA GENERAL EXTRAORDINÀRIA DEL COAC

Transcripció de la intervenció de la Sectorial a l'Assemblea General Extraordinària del COAC del 2 d'octubre:

Benvolguts companys de la Junta i representats de l'Assemblea del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya.

El nostre país viu un moment únic i excepcional. Tenim al nostre abast la possibilitat de construir un estat independent: un projecte de convivència col·lectiva.

La tasca de bastir un nou estat és especialment engrescadora per a tots aquells que ens dediquem, precisament, a planificar i a construir espais de convivència. Des de la nostra sensibilitat podem entendre, a la perfecció, la magnitud d'aquest repte.

La construcció d'aquest nou estat també pot comportar l'inici d'una potentíssima etapa creativa plena d'oportunitats. Tots som cridats a participar i a aportar el nostre coneixement i experiència professional.

Per aquests motius, en nom d'Arquitectura, Edificació i Territori per la Independència, Sectorial de l'Assemblea Nacional Catalana, proposem que en aquest acte els representats del Col·legi donin el seu recolzament explícit a l'adhesió del COAC al Pacte Nacional pel Dret a Decidir i el seu suport a la Consulta del 9 de novembre. Tal com ha fet, avui mateix, la Universitat Politècnica de Catalunya.

També volem fer constar la nostra posició favorable al Sí-Sí. I, per aquesta raó, també demanem la vostra complicitat. Perquè, com digué Thomas Jefferson, la nostra causa és justa.

Moltes gràcies i visca Catalunya (lliure)!

CAL UNA LLEI QUE REGULI L'ARQUITECTURA?

Afirmem que l’avantprojecte de Llei de l’Arquitectura, en línies generals, és un redactat basat en vells fonaments i codis que cal sacsejar d’una vegada. Vivim un temps de reivindicació de profunds canvis socials, econòmics i polítics derivats de la crisi a Occident i, nogensmenys, de l'augment de les desigualtats socials a escala global. Canvis impulsats i protagonitzats per moviments col·lectius de tot tipus, apareguts de bell nou, que han situat, en primer pla, la necessitat de debat que alguns venim reclamant des de fa temps: democràcia directa i participativa en les decisions que afecten la vida dels nostres conciutadans.

Alhora, som també en un moment on la consciència mediambiental ja no és simplement una tendència o una ideologia, sinó que és una necessitat que cal prendre’s amb rigor de cara a la persistència global del planeta a mitjà termini. L’arquitectura hi té una incidència decisiva. Projectar i construir sempre amb respecte pel Sol i per l’entorn immediat és la millor via per preservar els recursos globals. Per citar només alguns exemples: el Premi Pritzker al suís Peter Zumthor, al japonès Shigeru Bhan i al xinès Wang Shu, els darrers guardonats amb el Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà – on s’ha premiat sobretot l’èxit de l’ús dels espais urbans –, o les dues mostres d’arquitectura catalana presents en les darreres edicions de la Biennal de Venècia, són, entre molts d’altres, una demostració fefaent que aquests canvis ja s’implanten i es reconeixen arreu en el nostre sector.

En contraposició, és decebedor constatar com els organismes oficials de casa nostra, vinculats a la nostra professió, resten atònits i encara són tan refractaris a tots aquests canvis. I, sobretot, que – amb aquest esperit bocabadat i eternament abstret que tant cansa per ranci, allunyat de la societat, estancat i endogàmic – ara es pretengui re-instaurar un nou academicisme a través d’un “Consell per a la qualitat arquitectònica”, un òrgan regulador més propi d’altres èpoques que no pas de l’actual.

Si es pretén fer promoció de la bona arquitectura, s’ha de deixar d’alliçonar i de coartar la recerca i la innovació. Si realment es vol que l’arquitectura faci un salt endavant, cal deixar de parlar des de l’arquitectura i passar a escoltar la societat. La “qualitat arquitectònica”, monopolitzada per unes preteses elits, reclama i exigeix una opinió crítica des d’altres punts de vista que no sigui el del discurs oficial de la burocràcia administrativa. Aquí i arreu. La “qualitat arquitectònica” ha de sorgir, doncs, de la capacitat per decidir sobre qualsevol aspecte de l’entorn immediat dels ciutadans, dipositada en debats formatius, d’ampli abast i termini suficient i limitat.

El nostre paper com a professionals és el d’aportar el coneixement i l’experiència necessàries per traduir les prioritats en possibilitats i col·laborar en la presa de decisions més encertades tenint en compte els “valors arquitectònics” de les diferents propostes en discussió. Aquests “valors arquitectònics” han de ser, per damunt de tot, objectius i han de relacionar-se amb els “valors constructius” de confort, ecoeficiència, temps, cost, qualitat de vida i durabilitat. Hem de ser capaços de defensar i explicar objectivament aquests “valors arquitectònics” que, per altra banda, és on radica l’essència de l’arquitectura. Una arquitectura del lloc que ha d’estar a l’abast de tothom i situar-se en cada moment allà on calgui. En definitiva, ara toca ser del tot humanistes per poder donar un salt autènticament qualitatiu. Perquè l’arquitectura que no dóna resposta a les problemàtiques del seu temps no és arquitectura.

Aquesta nova sensibilitat és, precisament, allò que contribuirà a generar el canvi de rumb en l’arquitectura que molts reclamem i anhelem des de fa temps. Per això diem que aquests aspectes no es troben representats en l’avantprojecte de llei. En tot cas, tant pel que fa al seu redactat final com pel que fa a la composició dels òrgans consultius que se’n deriven, hauria d’obrir-se a tot el col·lectiu d’arquitectes – inclosos els estudiants d’arquitectura – i també a tot tipus de professionals, acadèmics i empreses del sector, així com representants socials i culturals del país. No es pot permetre que uns quants continuïn controlant, ara per decret, els processos de contractació pública i, d’aquesta manera, atorgar tot el poder del nostre sector a uns lobbies de naturalesa opaca i ocultista.

Ara, més que mai, ens cal, com a país, el més ampli dels consensos: amb l’objectiu de vetllar per aquesta qualitat tan desitjada i per continuar conformant les bases d’aquest nou Estat català independent, que ja s’albira, de forma participada i compromesa.

És clar que no hem de deixar de debatre ni de replantejar-nos els actuals models urbans i territorials que generen els nous hàbitats humans. Llavors, la conclusió potser seria: cal una llei que reguli l’arquitectura?